Un cònte de Velai
H. Quesnel-Chalelh, d’après ( p. 49) Contes du Velay, recueilli par Victor Smith de 1869 à 1876 , commentés par Marie-Louise Tenèze.
Musée de Retournac 2005
I aviá una femna e un òme qu’avian doas filhas : una genta, l’autra viauda. La genta èra fòrça desagradanta, pas saja, bochinosa. En plaça, la viauda, qu’èra l’ainada, èra fòrça agradanta, saja, amabla, bòna per tot lo monde ; mais qu’aguèsse tant de bònas qualitats, sa maire l’amava pas e li fasiá far tot l’òbra. Èlh contrari, la genta fasiá pas res e sa maire l’amava pro.
Sufís qu’un jorn, la maire ordonèt a son ainada d’anar quèrre d’aiga en Léger. Aquò’s pas que i aviá pas l’aiga sobre l’aiguadièr mas aquò èra juste per embestiar lo bofa-fuòc de la familha.
En chamin, se trobèt que la petiòta cendrosa encontrèt la Senta Vièrja que li diguèt com aquò : — Me voudriàs pas espesolhar un pauc ? — Adivòc, que respondiguèt la drolleta. Delh temps que l’espesolhava, la Senta Vièrja li demandèt çò que trobava : — Tròbe daus loís d’aur. — Ten, li diguèt la Senta Vièrja, aquí una bóstia que la badaràs pas d’avants que d’arribar dins ton ostal.
La petiòta seguèt fidela ad aqueste consèlh e, en badar la bóstia, venguèt tota gentona, genta coma lo jorn, mais genta que sa sòrre.
E de fat d’aquò, aquela d’aquí ne’n venguèt jalosa. Se planhèt vas sa maire e li diguèt ques ela mais voliá anar quèrre d’aiga en Léger. — Adivòc, que faguèt la maire ques èla mais èra jalosa de l’agradança e de la belesa de son ainada.
La cadeta davalèt quèrre d’aiga en Léger.
En chamin, aquesta petiòta pro vesada encontrèt la Senta Vièrja que li demandèt si la voliá espesolhar : — E ben !! — que li respondiguèt l’autra d’una mina fonharela — coma i anatz ! aquò’s pas gaire pròpre ! Mas, v-o faguèt, mais qu’aquò la desgostèsse d’un bon pauc.
Puèissa, la Senta Vièrja li demandèt çò que trobava : — Trobe mas de pesolhs e de nièiras, que respondiguèt la cadeta. — Ten, li diguèt la Senta Vièrja, aquí una bóstia que la badaràs pas d’avants que d’arribar dins ton ostal.
Mas aquesta dròlla aviá pas gis d’endura. E davants que d’arribar vas ela, badèt la bóstia, e, — la paura — venguèt viauda com un pesolh, viauda a faire virar la sopa e lo lait. La maire ne’n seguèt tota trista e contunhèt de maumenar son ainada e d’aparar sa cadeta que demorava viauda.
A chap de quauques jorns, lo paire mandèt son ainada vas lo molin que d’as pertot se disiá qu’èra trevat ; e z-ela, lai anèt d’obeïssença, mas en plorar, que, per lo segur, aviá pavor.
D’avants que de lai arribar, encontrèt la Senta Vièrja que li demandèt : — D’ont vases, ma petiòta ? — Vau vas lo molin a l’abroa de Léger. — E, as pas pavor ? — Òc-ben, èi bien pavor un pauc. — Ten, aguèsses pas pavor : aquí te baile un pan blanc e una petiòta china. Eissublèsses pas — en manjar lo pan blanc — de ne’n bailar a la china tant coma tu ne’n manjaràs.
La petiòta, totjorn a l’escota daus consèlhs de la Senta Vièrja, en bailava mais que ne’n manjava.
Quand meianuèit piquèt èlh cloquièr delh vilatge, quaucús venguèt taconar a la pòrta ; seguèt lo diable.
La dròlla demandèt a la china çò que deviá dire.
— Demanda li de qué vòl.
— De qué volètz ? Lo diable de respòndre : — Bada me ! Alòrs la drolleta sonhèt la petiòta china : — Ma petiòta chineta, de qué direm, de qué farem ? — Dija li de t’anar quèrre una rauba, color d’aura. Aquí v-o faguèt. Lo diable venguèt tornar. Taconèt a la pòrta delh molin. — De qué volètz ? — Aquí la rauba, color d’aura. E, d’una bofada, la passèt sotz la pòrta. La drolleta, tota espavorada, encara demandèt : — Ma petiòta chineta, de qué direm, de qué farem ? — Dija li de t’anar quèrre la mais richa de las pointas d’espanla e lo mais brave daus parèls de solièrs que porriá trobar.
La petiòta li v-o diguèt. Lo diable lí anèt e aduguèt tot çò que la drolleta aviá demandat. Taconèt tornar.
La filhona un còp de mais diguèt a la china : — Ma petiòta chineta, de qué direm, de qué farem ? — Dija li de prene un drai e d’anar draiar l’aiga en Léger. Puèis, li badaràs la pòrta…
La petiòta li v-o diguèt e lo diable se botèt a draiar l’aiga de Léger e lo mais que ne’n passava lo mais ne’n davalava ; e delh temps que lo diable se galava aquí, la nuèit passava. Quand seguèt la pica delh jorn, la petiòta prenguèt tot çò que lo diable li aviá adut, la rauba, la pointa, los solièrs, e v-o portèt a sa maire.
Mais que jamais, sa sòrre se ne’n sentiguèt jalosa. V-o diguèt a sa maire : — Ma sòrre a totjorn tot. E ieu ? i pòde m’anar coijar vas lo molin ? — Adivòc , que li diguèt sa maire, lai anaràs.
Lendeman, la cadeta se’n vai vas lo molin. Tròba la Senta Vièrja que li demanda d-ont vai com aquò : — V-o vesètz ben d-ont vau ! — que li respondiguèt la cadeta d’un biais fonhaire —, vau vas lo molin. — As pas pavor ? que li faguèt la Senta Vièrja. — Sai que òc, bien pavor un pauc. — Ten, aguèsses pas pavor : aquí te baile un pan blanc e un petiòt chin . Eissublèsses pas — en manjar lo pan blanc — de ne’n bailar èlh chinon tant coma tu ne’n manjaràs.
Mas, la cadeta qu’èra quauque pauc gromanda com un chalelh, mangèt quasiment tot lo pan blanc santz ne’n gaire laissar èlh petiòt chin que ne’n aguèt mas un morcelon de res.
Quand meianuèit piquèt èlh cloquièr delh vilatge, quaucús venguèt taconar a la pòrta ; seguèt lo diable. La cadeta demandèt èlh chinon çò que deviá dire. — Dija li de badar !
Aquí, v-o faguèt la dròlla. Aquí, lo diable se saquèt e l’emportèt.
E sos parents aguèran mas aquela qu’amàvan pas per los sosténer dusc’a la fin de lur paura vida.
Léger;
La Loire
espesolhar
épouiller
viauda
laide