(H. Quesnel-Ch. )
Aquò èra dinc un caire que me ne’n sovene pas gaire a l’ora d’ai-ara.
Aquò saguèt mon paire que contèt tot aquò a mon fraire que me lo diguèt a son torn, sabètz.
Bòn, l’òme que vos vòle parlar, aquò z èra pas un buvaire de lait, vai. Aquò fai que l’aiga coma la sopa li agradàvon pas gaire ben. Forçament, se seguiá embè de monde de la mesma mèna.
Un jorn, s’enanèt sacar tot solet dinc lo cafet de son vilatge en cridar bien fòrt : «Patron! baila me dos aperitius bien mesurats!» E lo cabaretièr de respòndre : «Benlèu qu’aqueste mossur aspèita quaucús, que vese que sètz tot solet?» — «Que non, respondiguèt l’autre. Vau te dire una veià : sabes lo Pèire? e ben, es partit per faire son temps. Alor, per pas languir l’un de l’autre, a l’ora de l’aperitiu avem decidat, chascús de son latz de beure un còp en pensar a l’autre. E per aquò faire, chascús, aquí ont se tròba, beu lo verre de l’autre. Adoncas, baila me dos aperitius, i-un per ieu, e l’autre per lo Pèire que ieu los beuguèssie.»
Mès pensatz ben, aquò podiá pas durar, sobre tot que, botava tornar mais d’un còp sa tornada amais aquela de son amic. Aquò fai qu’un jorn : «Patron! baila me un aperitiu bien mesurat!» — «Ò? De qué se passa? Voste amic seriá mòrt?», damandèt lo patron. — «Que non pas, mès vèses, ma sandat, aquò vai pas bien ad aquesta ora. Alor, èi decidat de m’arrestar de beure…»
Hervá Quesnèl naissèt en 1947. Aprenguèt la lenga en Velai, onte fai lo professor, e onte òbra per la cultura occitana. A agut una licència de Letras Modènas e un Mestritge en Dialectològia.